Dia 73: Clinton - Savona

La Lucy, en Donald, en Whisky, la Melanie, el Dirk Turpin i el Jamesdeen em donen la benvinguda de l'única manera que saben fer: bordant. Tots sis conformen el comité de recepció del Savona Mary's Camping, un indret enclavat en una profunda vall als afores del petit poble de Savona, a 300 kilòmetres al nord de Vancouver.

L'entrada del càmping està marcada per dos grans pals verticals i un d'horitzontal, com una porteria de rugby. El caminet de sorra que passa pel mig està ple de pedres polsoses i brutes i d'arbusts escanyolits. El camí mena a les escales que porten a una casona vella i destartalada, amb l'inevitable porxo. Les escales estan florades d'una catifa vermella, bruta a més no poder després d'anys a la intempèrie. La casa és gran, de fusta, amb una teulada preparada per les nevades que segurament cauen des de principis de novembre i no paren fins a les primeres flors de març. M'imagino una cuina quadrada, amb una nevera que rondina tot el dia, amb algunes marques de rovell i amb el plàstic desenganxat. Una tauleta amb un hule de flors deu ser el lloc principal dels àpats, ja que el menjador, de ben segur, està pràcticament sense estrenar, amb mobles de fusta corcats pels tèrmits i el pas del temps i amb una fredor eterna, només oblidada durant el Dia d'Acció de Gràcies i per Nadal, quan els parents vénen a sopar. El pis de dalt és per les dues habitacions mal ventilades que donen al riu, que passa per darrere la casa, i un rebost amb llaunes, pots, verdures i alguna ampolla de cocacola.

La Malenie i en Donald s'acosten amb la llengua a fora i busquen una carícia que fa temps que no reben. Els altres, gelosos, de seguida s'atansen buscant el mateix. Per la porta de la casa, elevada com un escenari d'opereta grotesc, apareix la Mary, una canadenca de metre vuitanta, alta i grossa, fornida com un homenot. La seva veu és dolça com la mel, contrapunt sorprenent a la seva grandària física. En un banquet davant la casa hi ha un home assegut, vestit amb una ermilla vella i uns pantalons de pana marró. Fuma pipa i té la mirada perduda. No saluda quan arribo i no dirà paraula durant tota la meva estada allà. La Mary demana que m'acosti més i em pregunta que pot fer per mi. De prop, la seva cara rodona com un pà de pagès té unes faccions dures, vermelloses, com si el vent del nord hagués moldejat costures en la seva pell. Uns pits grossos i uns malucs prominents li acaben de donar forma de baldufa. Parla un anglès molt clar i suau: és de tracte agradable, tot i que té un punt inquietant. Potser la seva mirada absent. Potser la seva veu excessivament fina. Potser la seva boca molsuda que gaire bé no es mou quan parla.

Mr. Magoo, el gat de la casa, apareix per sota el dintell de la porta. Duu un llacet afeminat, poc apropiat per un mascle atigrat, tot i que desconec si li agraden els gats o les gates. Miola amb ganes i s'estira panxa enlaire, buscant unes pessigolles que no arriben. Enfadat, eriça els pèls del serrell i marxa per on ha vingut.

La Mary em fa un resum del tipus d'allotjamentque m'ofereix: un Bed & Breakfast a casa seva (l'habitació de la dreta, la de la moqueta verda), una roulotte a tocar del riu, o un espai per posar la tenda. Després de tres nits al terra, trio dormir aixoplugat a la roulotte.

La roulotte és una rèplica de la que surt a la película de Sean Penn "Into the Wild", la romàntica (i per tant, tràgica) història de John Krakauer, un jove americà que ho deixa tot per viatjar fins a Alaska sense cap més recursos que els seus peus i la seva imaginació. Estic molt emocionat: un dels objectius del viatge era passar una nit en una caravana com la del Krakauer. L'entrada a la roulotte també porta un prefaci amb forma d'estora vermella. Les escales acaben en una porta doble i l'interior acull un llit de coixins, una cuineta i una taula plegable. Les finestres estan folrades amb reixes desmenjades i el corrent d'aire transita lliurement, sense peatges. La fòrmica de la cuina està esgrogueïda i els coixins desprenen una olor intensa i perfumada a riu. Aquest, cabdalós i amablement sorollòs, passa a cinc metres de la roulotte, i quan tot està en silenci i les llums s'han fos, la caravana sembla una barcassa enclavada dins del llit del riu, flotant de forma màgica.

Un cop instal·lat, faig una mirada pels voltants. Sóc l'únic hoste del càmping i no tinc més companyia que sis gossos, un gat, la mestressa i aquell home que fuma pipa amb la mirada tèrbola. Uns cactus piramidals punxen l'aire net i blau, i la remor del riu posa música chill out a l'escena. A part de la meva caravana, n'hi ha una altra al meu costat, i un parell de cotxes vells aparcats. Res més. Les dutxes estan a l'entrada, en un bungalow prefabricat, amb el terra folrat de diaris dels anys 50, amb fotos de les pin-up de moda.

La vegetació ha canviat molt des de aquest matí fins ara. M'he llevat dins d'un núvol verd de boscos i camps de golf, he passejat entre rius i cascades, he banyat la mirada en un llac fet de mirall i envoltat d'avets, i he començat el descens, canviant de paisatge paulatinament. A cinquanta quilòmetres de Savona, arribant a Kamloops, les muntanyes es fan petites, el verd desapareix i el paisatge lunar, de seques formes, va agafant presència. És així com, instal·lat en aquest càmping dels afores de Savona, una inaudita i sorprenent flaire mexicana sombreja el paisatge canadenc.

La riba del riu està envoltada d'una via ferroviària kilomètrica que uneix Kamloops i Vancouver, utilitzada només per trens de mercaderies. Són trens amb més de cent vint vagons que udolen tota la nit amb crits de joia. La caravana es mou sísmicament cada cop que un tren apareix a l'horitzó. Abans d'anar a dormir surto a dir adéu amb la mà al tren de mitjanit, carregat de tresors, envoltat de foscor. La lluna plena permet veure com les rodes giravolten amb entusiasme, un cop, mil cops. El maquinista fa sonar la sirena, diria que m'ha vist. Els gossos, que dormien amb un ull obert, borden amb desgana. Jo aixeco la mà i mecànicament li dic adéu.

Quan l'eco del tren desapareix, la vall queda en silenci. Només el riu gosa dir alguna cosa. Un somni acaba de morir, entre les mans.

"Vol anar més lluny, on els somnis neixen,
tren de l'amor que no sap si pararà,
no entén perquè tot va tant de pressa,
per cada tren que perd, un somni morirà"

Sota una estrella - Sopa de Cabra