Dia 79: Seattle

El darrer dia a Seattle s'aixeca amb mandra i amb el cap ja a la carretera: a l'endemà agafo el cotxe i ja tinc moltes ganes. Dia de transició, jornada d'espera, de preparatius, d'empaquetar motxilles, de fer alguna compra pel viatge i d'esperar que el sol caigui al mar i les llums s'apaguin. Aquest és, en un principi, el dia previst i anunciat. Però la vida està plena de sorpreses, amics, i el dia més insípid de tots es pot convertir, en un tres i no res, en un sol instant, en un dels dies més estrambòticament divertits de tot el viatge.

Després d'esmorzar i parlar amb Barcelona, surto del hostel amb un parell d'encàrrecs mentals: comprovar que la reserva del cotxe per internet és correcte i que a l'agència de lloguer m'esperen a l'endemà; comprar tres o quatre coses al Drugstore de la sisena avinguda; dinar alguna cosa diferent a una hamburguesa i pujar a la Columbia Tower, un mirador en el mateix Downtown de Seattle que s'eleva 73 pisos: un impresionant vol d'ocell al bell mig del rovell de l'ou de la ciutat.

Són les tres de la tarda i ja he complert amb èxit la meva missió: cotxe, dinar i drugstore. Tot fet. Un cop disparades les darreres fotos des del mirador de la Columbia Tower me ha assegut en un dels sillons de la sala per acabar d'empatxar-me d'aquella magnífica vista. Al costat hi havia una tauleta baixa amb una tetera i una tassa de te buida. M'ha vingut de gust una beguda calenta i he agafat la tetera, una mica enganxosa per la calor, i m'he servit una tassa ben plena. El te ha regalimat una mica per on li ha donat la gana, així que, mirant a banda i banda una mica avergonyit, he tret un kleenex de la butxaca i tractat d'aixugar la tetera. Només fregar la llàntia, una baferada de fum ha inundat el recinte: un fum blanc i inoquo, però molt escandalós. Ostres! De dins del núvol blanc ha aparegut un geni petitó, tot arrugat, amb cara d'empipat, amb una barbeta punxeguda i uns ulls orientals. Vaja, l'habitual quan fregues una llàntia a Seattle.

Ja us podeu imaginar que, passada la sorpresa inicial, de seguida he començat a pensar en tres deistjos, que és el que es porta en aquestes ocasions. Ostres, no us creureu, però se m'han acudit una pila en un moment, des dels més universals (pau a la terra, trobar la vacuna de la sida, poder votar al referèndum d'Arenys...) als més locals (televisió per cable per veure els partits del Barça, dos mesos de vacances més -quina barra!-, ...), i molts més que, com estem en horari infantil, no es poden escriure.

- Bé, què vols? - m'ha dit amb impaciència el geni.
- Què passa? Que tens pressa, geni? -li he dit una mica xuleta
- Ei, no em parlis així que t'anulo les vacances, eh? - m'ha dit el molt malcarat
- D'acord, d'acord, perdona - les vacances són sagrades, no fotem- però és que no em decideixo.
- Has pensat alguna cosa? - ha dit amb el braços creuats i amb cara d'infinita i falsa paciència.
- Sí, bé, diverses coses, buf. No sé. Se m'acudeixen moltes coses- he dit amb els ulls fent pampellugues.
- Ja, xato, tots feu igual. Molt fantasejar amb sexe, drogues i rock'n'roll i després, quan teniu l'oportunitat de posar-vos les botes demanant tres desitjos....acabeu demanant tonteries.
- Ei, tots no fem igual, eh?
- Ah, no? - ha fet burleta - A veure qué demanaràs tu, valent?
- Ei, un respecte, geni -li he etzibat.
- Ni respecte ni punyetes, que sou tots uns cagats: el dia que rasqui jo una llàntia d'aquestes em demano no una, sinó tres ucranianes per mi sol.
- Aha. Com que és això, eh? - li he dit empipat - Doncs a mi em poses tres russes. De les guapes, eh! i que alguna parli català....què carai.
- Collons, català? Això que em demanes és molt difíci -ha respòs amb cara trista el geni.
- Ostres tu!, això del català no ho salvem ni fent miracles....Bé, fes el que puguis, nano, però rapidet - li he dit perdent ja la paciència.

El geni s'ha esfumat en un instant. M'he aixecat del silló. Tothom seguia fent fotos com si res. M'hauré quedat mig adormit, he pensat. He fet un glop a la tassa de tè i ha estat aleshores quan una mà s'ha posat sobre el meu hombro i m'ha dit amb anglès si li podia fer una foto. I tant. Era una noia rossa acompanyada d'un noi amb cara de simpàtic i poc cabell.

Un cop feta la foto, la noia em pregunta si visc a Seattle. No, no, estic de pas. D'on ets? Ah, català.
- I tu? -li pregunto
- De Sibèria. D'Irkustk. Em dic Sophia.

Collons amb el geni.

I darrere la Sophia han aparegut la Ljubla i l'Olga, que parla un molt bon espanyol (aquí el geni ha fet el que ha pogut, pobret...). I és clar, teníem tema de conversa perquè fa unes setmanes vaig estar jo, justament, a la seva ciutat.

I a partir d'aquí, el dia ensopit ha canviat com un mitjó i s'ha convertit en el dia més surrealista del meu viatge. Les tres noies, acompanyades d'un simpatiquíssim nano de Colorado, en Kennan, i d'un aborígen de Seattle, descendent dels indis natius de les Amèriques, en Chris, m'han convidat a passar la tarda a l'illa Tilicum, a una hora amb baixell des de Seattle, on treballen actuant en l'espectacle teatral que ofereixen als turistes per representar com vivien els indis americans abans de l'arribada de l'home blanc (també anomenat Colon). I evidentment que he acceptat.

Creuer esplèndid en un dia de sol radiant, benvinguda amb copa de vi i marisc, sopar d'amanida fresca i salmó d'Alaska en una cabanya de fusta, i espectacle tribal amb màscares i danses on un parell de les noies actuaven. Passeig per la platja i tornada a port. Una tarda divertida i absolutament espontània, sense saber en cap moment què vindria després: ni ningú m'havia explicat que anàvem a fer ni jo he preguntat. Les coses anaven succeint dins un ordre lògic que jo desconeixia, augmentant així la sensació d'aventura i d'improvisació. Quina sensació més bèstia.

Un cop a Seattle m'he ofert per convidar-los a tots cinc a una cerveseta, després de passejar i sopar gratis per les illes paradisíaques de la badia de Seattle. Han estat d'acord i hem fet via cap a un bar, que no ens ha agradat, un altre que tampoc, i així fins a quatre. Cansats, s'ha proposat fer la copa a casa. I és clar que sí: autobus nocturn, 4o minuts de trajecte (on sóc? com es torna al centre? ni idea), compra de vi i gelat i ressopó en una habitació de 10 metres quadrats on viuen aquestes tres siberianes. Eren quarts d'una de la matinada quan la darrera gota de gelat i de vi s'acabava. Havia passat set o vuit hores del meu viatge amb cinc desconeguts i havia estat una dels dies més intensos, divertits i imprevisibles del viatge, anant de sorpresa en sorpresa compartint un trosset de vida amb aquest grup de gent com si ens coneixéssim des de fa mil anys.

Faltava, però, compartir també el son, perquè a aquelles hores ni autobusos ni tramvies ni res. I sí, allà al terra d'una habitació petita d'una casa de relloguer del barri universitari de Seattle he dormit, al costat d'un senyor de Denver, Colorado, culminant una de les nits més estrambòtiques i divertides dels últims mesos.