Dia 83: Glacier National Park

Quan prepares un viatge i llegeixes la Guia, pràcticament sempre, vagis on vagis, et trobes a l'inici amb una frase que diu alguna cosa així com "la millor època per anar-hi és a meitat de setembre, quan les fulles dels arbres canvien de color, les multituds de turistes han desaparegut, la temperatura és suau i els dies encara són llargs, ...bla, bla. bla". I fa una ràbia! Ràbia perquè em prou feines el jefe et deixa agafar-te les quatre setmanes de vacances entre juliol i agost i pobre de tu que mencionis, o fins i tot que insinuïs, que t'agradaria marxar cap el 15 de setembre.

Doncs avui, 15 de setembre, he comprovat que els cabrons que redacten les guies de viatge tenen tota la raó del món. Aquest any que la meva jefa s'ha enrotllat (Marta, una abraçada des d'aquí) i m'ha deixat marxar el setembre (i l'octubre, i el novembre i el desembre...però això és una altra història) he gaudit d'un dia espetarrant de muntanya ara que "les fulles dels arbres canvien de color, les multituds de turistes han desaparegut, la temperatura és suau i els dies encara són llargs".

(Fins aquí aquest post fa bastanta ràbia als que esteu treballant. Què voleu que hi faci. Poseu-vos-hi fulles, ara que canvien de color).

El segon dia d'excursió pel Glacier National Park ha estat esplèndid i absolutament esgotador. Onze kilòmetres d'anada i onze de tornada, dels quals la meitat amb una forta pujada, per arribar des del càmping Two Medicine al Dawson Pass, un coll d'alta muntanya que domina dues valls precioses.

He començat tard l'excursió per determinats problemes de cablejat (he hagut de fer 180 km per anar i tornar al motel de la nit anterior i recuperar el cable de la càmara de fotos que m'havia descuidat allà). Era un quart de dues quan iniciava la caminata. Ja sé que no són hores, però realment I do my best. I només començar, els amics americans ja comencen a tocar allò que no sona: un rètol ben gran (no sigui que no el vegis) t'amenaça dient: "Aquest és un territori que freqüenten moltíssim óssos salvatges. La teva seguretat no està en absolut garantida. Camina al teu risc i ventura i que Déu et beneixi". Quin mal rotllo, tu. Desconec l'índex de turistes mutilats pels mansos óssos nordamericans en aquestes contrades, però m'hi jugaria el coll que la taxa de mortalitat és molt més alta entre els conductors que transiten per les costes del Garraf...i jo allà encara no he vist rètols tan amenaçadors com aquest. Però vaja, què hi farem. God Bless America.

Fent cas omís de les advertències del Governador de Montana, penetro en el paradís de colors de la ribera nord del Old Man Lake per on transita el camí cap al Dawson Pass. Arbres, matolls i herbes de mil diferents tonalitats em saluden al passar: verds ataronjats, vermells plàtan, grocs mandarina, tota una varietat de textures visuals per fruir d'una tardor que ja està aquí, però que encara no ha arribat.

Mentre camino i camino i camino vaig pendent de localitzar els óssos ferotges, però no en veig ni en veuré cap durant les set hores d'excursió. La veritat, desconec si hi ha óssos o no en aquesta part del llac (el Governador de Montana no crec que menteixi...a no ser que s'acostin les eleccions) però el que sí que puc afirmar és que hi ha esquirols: són els putus amos del bosc!. En veig a milers, a grapats, dalt d'un arbre, sobre un matoll, creuant el camí, amagant-se dins un forat, fent-me pam-i-pipa des de dalt d'un avet; esquirols a ratlles, esquirols a quadres, llisos, amb sanefes, florejats; esquirols funambolistes, esquirols artistes, esquirols llestos i esquirols tontos, esquirols simpàtics i rondinaires; esquirols positivistes, esquirols cubistes, optimistes i realistes, esquirols barcelonistes i alguns, molt pocs, negacionistes. Esquirols arreu, esquirols sota els meus peus, davant dels meus ulls. És increïble. El meu inconscient m'ha jugat una mala passada i durant les set hores d'excursió no m'he pogut desempallegar de l'enganxosa melodia de Banner & Flappy. Buf.

El camí, després dels primers cinc kilòmetres comença a pujar amb força. Apareixen els primers símptomes de cansament. Quan les cames comencen a defallir, una circumstància extraordinària sacceja els meus estímuls nerviosos i els meus músculs es tensen per accelerar el pas: està anunciat que en poc més de tres-cents metres hi ha una sorpresa.

Avanço lentament i sense fer massa soroll i després d'un revolt, allà me'l trobo. És un magnífic i enorme exemplar de moose (un alci), alt i fort com un caball, de fortes mandíbules herbíbores, de banyes invisibles, de caràcter tossut i taciturn. Està a menys de vint metres i la seva presència salavatge il·lumina el dia. Guau!

- Què estàs mirant? - em diu malhumorat l'alci.
- No, res...vull dir, sí que miro, sí: et miro a tu - responc tímidament.
- Doncs menys mirar i més actuar, nano. Portes els papers?
- Papers? Quins papers?
- Mare de Déu Santíssima -renega l'animal amb la mirada perduda al cel-. D'on has sortit tu? A veure, d'on véns?
- Del..càmping, del Two Medicine Càmping -dic amb fermesa
- Sí, sí, tothom que passa per aquí ve del refotut càmping. No és això el que et pregunto -diu enfadat el moose-. D'on véns? De quin país?
- Ah! De Catalunya, senyor - responc militarment
- Catalunya? Què és això?
- Oh! Li explico de seguida - li dic, disposat a fer pedagogia, un cop més-. Veurà, fa més de mil anys els Reis Gods van aturar els musulmans a Poiters i els van enviar a l'altre costat dels Pirineus, però tot i així, per sentir-se més protegits van crear la Marca Hispànica. Heus aquí els orígens de Catalunya, la qual...
- Ei, nano - m'interrompeix bruscament l'animalot - no podries resumir-ho tot això.
- Sí, ho intentaré -li dic.
Ostres, per on segueixo? Guifré el Pilós segur, Jaume I també,... mmm els Almogàvers, el Decret de Nova Planta, els Jocs Florals, els Jocs Olímpics, el gol de Koeman a Wembley i el referèndum d'Arenys. Ja ho tinc.

Li faig ràpidament un tast d'història. Un cop escoltada pacientment la meva explicació, l'animal pregunta:
- Però on està això de Catalunya exactament? A l'Àfrica?
- Home, a prop de l'Àfrica sí que estem. Però no, és el sud d'Europa.
- També teniu un president negre, com aquests d'aquí? - pregunta encuriosit.
- Negre? No, no, que va. El nostre president és blanc. Blanc transparent.
- Així no hi ha negres a Catalunya, eh?
- Home, sí que n'hi ha, però no massa. Els més coneguts serien, per aquest ordre, l'Etoo, el senyor Davis, la Moreneta i el porter de l'Espanyol. Però vaja, la majoria som blancs. I l'Etto ha emigrat, sap.
- Vaja. Aleshores has d'omplir el formulari B2 -fa l'alci- Si el vostre president fos negre, t'estalvaries les taxes.
- Collons. Formulari, taxes. Tot això és necessari? - pregunto innocentment
- Escolta marrec: estic al mig del camí, medeixo tres metres d'alçada i peso una tona i mitja. Tinc bastanta mala llet si intenten apartar-me per la força. I no et deixaré passar sense el formulari. Torna al càmping, omple'l i vine.
- Home!, això és una putada. No pots fer una excepció amb mi? -li pregunto
- Jo només compleixo la llei. La compleixo i la faig complir. Sóc un funcionari exemplar. No sé si saps què vols dir aixó?
- I tant! Perfectament....Escolta, no tinc el formulari B2 però tinc això - i li ensenyo el carnet de la Gene.
- Ostres! Treballes a la Gene! Company! - crida amb un somriure- Haver-ho dit abans!. Passa, passa, la muntanya és tota teva.

I amb aquestes paraules el moose es retira del camí amablement i continua menjant unes boníssimes herbes de color verd. No hi ha com trobar un amable servidor públic allà on vas.

Trigo tres hores en completar els onze kilòmetres. Tres hores llarguíssimes. La vista des de Dawson Pass és espectacular: llacs, rius, muntanyes pelades, boscos immensos d'avets, núvols de cotó fluix, camins de pedres que s'enfilen per les obagues i un aire d'alta muntanya que fa obrir la gana.

El descens és feixuc, cansat, trencador. Un total de set hores per les muntanyes del Glacier National Park m'han deixat exhaust, però també m'han omplert de vida. Després d'això ja puc anar d'excursió amb en Serres. El sol marxa darrere les muntanyes i el llac es transforma en un mirall. Jo només tinc forces per conduir uns trenta kilòmetres al sud, parar en el primer motel de carretera que trobo i dormir profundament. Bona nit.