Dia 91: Bryce Cannyon. Postdata

WARNING / ADVERTÈNCIA

Aquesta entrada pot ferir algunes sensibilitats. Les persones que formin part d'Associacions de Protectores d'Animals que s'abstinguin de continuar llegint... i de denunciar-me als Mossos d'Esquadra. Gràcies.

- No l'he vist, se m'ha tirat a sobre.
- Anaves massa ràpid?
- No. Però era fosc. Se m'ha tirat a sobre. He frenat...però massa tard
- A quant anaves?
- No ho sé! Anava...normal. A quaranta, o menys fins i tot. A trenta
- A trenta?
- Bé, no sé, anava bé, tranquil, relaxat, després de passar un parell d'hores al Canó. I mira...
- Ja veig, ja. L'has cagada, tio
- Home...
- Sí, sí, l'has cagada. Ja saps que això és un delicte federal?
- Vinga, home! Què dius! Això t'ho inventes...
- No m'ho invento. Mira-ho al google. I calma't, d'acord?
- No em toquis el collons. Puc venir, o què?. I no tinc internet!
- Vine, t'espero.

He penjat bruscament. Sempre em posa de mala llet. Sempre. Mira que el truco poc...i que el vaig a veure encara menys...però cada vegada que em poso en contacte amb ell, acabo de mala hòstia. M'he canviat de samarreta, he agafat un jersei i he tirat cap a la consulta. De seguida hi he arribat. Tot i la foscor del replà, només illuminat per la llum intermitent del fluorescent de l'ascensor, he vist que encara conserva aquella ridícula placa, mig rovellada i a punt de caure: "Psicoanalista de guàrdia. Jo t'ajudo. Tu m'ajudes". Patètic.

A pitjat el timbre i ha sonat llunyà, opac. He esperat un minut per tornar a prème'l. Ja va, ja va! s'ha sentit darrere la porta amb un to mig enfadat i com d'infinita paciència. Quins collons.

- Has vingut?
- Collons, és clar. No t'ho he dit, que vindria.
- Ja, però com que a vegades dius....i després fas el que et dóna la gana. No hagués estat el primer cop que després de dir que venies...
- Ja n'hi ha prou. Estic aquí, no? Doncs ja està.
- Molt bé, molt bé.
-Podem començar ja, sa senyoria?
- Oblida't de sarcasmes, d'acord?. Has vingut perquè tu has volgut. Són les onze de la nit a Utah, les sis de la matinada a Barcelona, així que no estic per bromes. I repeteixo, deixa la teva fina ironia al rebedor. No et vull sarcàstic, a la consulta.

Hem entrat a la sala de consulta. Estava completament a les fosques. De seguida ell ha encès la làmpada de sobretaula i s'han i·luminat els papers desordenats que ocupen pràcticament tot l'escriptori. La resta de la sala ha quedat en mitja penombra, dibuixant ombres inquietants i allargades.

- Seu

M'he assegut al sofà reclinable d'escai marró que porta en aquella sala des dels inicis dels temps. Està ronyós, la veritat, molt desgastat. I les molles grinyolen. Però com ell mai s'hi asseu...

- Torna'm a explicar què ha passat.
- Altra vegada?
- A que has vingut, tu? A tocar-te els collons? O a tocar-los als altres? Comença.
- Acabava d'arrancar el cotxe. Estava content. L'espectacle de llums de la caiguda de sol al Bryce Cannyon havia estat preciós. Tornava cap al motel.
- Segueix.
- Anava a una velocitat bastant reduïda per la carretera de sortida del parc. Ja era completament fosc. I no l'he vist.
- Què o a qui no has vist? Vinga nano, que s'han de treure les paraules de la boca...
- No era un revolt ni res d'això. Era una recta, amb una lleugera pendent, això sí. Anava pensant en quantes milles havia fet des de Las Vegas. Calculant mentalment, ja saps. Però molt atent a la carretera. De veritat.
- Tot t'ho dius tu...
- No,...vull dir que anava atent, segur, perquè si no no hagués ni frenat. Me l'hagués endut pel davant sense ni tan sols veure'l.
- A què o a qui no haguessis ni tan sols vist?
- Un cèrvol. Preciós. Gran. Bé, molt gran, no. Vull dir que no era petit, així, com un cèrvol acabat de néixer...ni tampoc era un cèrvol d'aquests amb cornamenta de metre i mig.
- Així era gran o petit?
- Ja t'ho he dit. No era petit, no. Grandet. Adult, diria jo. Era un exemplar molt maco. Una femella preciosa.
- Com ho saps que era femella?
- No ho sé. Vull dir que no sé com ho sé. Però n'estic segur.
- Interessant. Molt interessant....
- Tot ha passat en un parell de segons. He vist el cèrvol a la dreta, a menys d'un metre de distància del far dret el cotxe. He pitjat amb força el pedal del fre. Tot anava a càmara lenta. El pedal del fre s'enfonsava per la pressió del meu peu, fins al fons del tot. El cèrvol em mirava amb cara d'espantat. Ja estava a l'alçada del far esquerra. Però estava massa a prop.
- L'has colpejat?
- Sí. Ha estat terrible. Encara tinc gravat el soroll, sec, curt, del moment en què he impactat. I després, aquell segon etern.
- Què ha passat durant aquest segon etern?
- El cèrvol ha sortit disparat uns metres. L'he llençat al terra i ha donat un parell de volteretes. O no. No ho sé. S'ha arrosegat per l'asfalt de manera estrambòtica, com si fos un ninot llençat al buit.
- Deixa la poesia. I les metàfores. Fets! Què ha passat?
- El cèrvol s'ha retorçat al terra. Ha sortit desplaçat. Els fars del cotxe ho il·luminaven tot en un pla perfecte. M'he espantat. He cregut que l'havia matat.
- I no ha estat així?
- No! S'ha aixecat de seguida. S'ha posat dret!. Feia cara d'estabornit, és clar, però s'ha posat dret!....i ha apretat a córrer en direcció al bosc, d'on havia sortit.
- ......
- Bé, això és tot.
- Com estàs? Què sents?
- M'he espantat. Pobra bèstia. I després li he començat a donar voltes a tot, i t'he trucat.
- Perquè m'has trucat? El cèrvol està bé. Tu estàs bé. El cotxe està bé. Quin és el problema?
- Crec que he estat a punt de matar a la mare del Bambi.