Dia 134: New York

Matí de Parcs & Jardins a la ciutat dels gratacels. No, no és una contradicció: New York es va construir tenit molt en compte l'assumpte dels seus parcs. Així ho demostra el Register Building & Gardens Book conservat al City Hall de la ciutat, on estan enregistrades les dades amb exactitud i precisió. En aquest llibre, exposat en un sala verda de l'Ajuntament, amb banquets de fusta reciclada i sucs de taronja naturals, està documentat fil per randa el compliment de la Green-Grass Law, promulgada l'any 1908, que tenia com a lema: "One window, One tree". Per cada finestra nova que s'obria en un gratacel de New York, el constructor estava obligat a plantar un arbre. Durant els anys del creixement desmesurat de la ciutat -cada cop més gent, més cases, més ciment-, l'alcalde Peter Green-Grass va aprovar aquesta ordenança pensant en el benestar dels ciutadans. Mr. Green-Grass era un avançat al seu temps, un visionari, un precursor de les teories del canvi climàtic... ja durant la primera dècada del segle XX! Un autèntic Nostradamus del Medi Ambient. Amb aquestes mesures, el Central Park de New York, on avui hem passat el matí, va anar creixent exponencialment al mateix ritme que les edificacions de la ciutat. Fins i tot es conserven filmacions en blanc-i-negre i a velocitat accelerada del mateix Rockefeller sembrant (o fent com si sembrés) centenars de llavors d'arbres després d'aixecar una torre amb 3.000 finestres.

Central Park és un estora verda de geomètrica figura al bell mig de Manhattan, un petit miracle, una autèntica central d'oxigenació. Allà hi treballen milers d'ocells i esquirols, a sou del Govern Federal -funcionaris ociosos sense mala fama-, que s'encarreguen de cantar, volar, saltar, rosegar fruits secs i moure la cua alegrement.

El passeig pel Central Park ha acabat al lloc on la ciutat de New York fa un breu però sentit homenatge a John Lennon, assassinat allà mateix, davant de casa seva. Un mosaic blanc amb la paraula IMAGINE escrita dins et transporta directament a l'essència del personatge, icona en vida, icona després de mort. Allà dempeus, mentre una música de camp de maduixes t'acarona les oídes, imagines un món que no existeix més que en les cançons d'aquest geni de Liverpool.

La tarda ha estat dedicada íntegrament al famós barri de New York al SOuth de HOuston Street, que de forma acrònima s'ha convertit en SoHo. Va ser un barri d'indústries, naus fabrils i edificis metal·lúrgics, a principis de segle. Quan l'activitat industrial va passar per la crisi dels trenta, els edificis es van anar abandonant paulatinament i així el barri va mutar de personalitat, trasvestint-se en un espai eclèctic i fantasmal on joves artistes amb ganes i necessitats d'expansionar-se van aprofitar les naus gegantines i els edificis granatosos per disfressar-les de magatzems d'art, de tallers bohemis i d'hangars de performances. Quan l'especulació i el capitalisme desbocat van associar-se per incrementar els preus del metre quadrat de lloguer al SoHo, els artistes -o aquells que s'autodefinien com a tals-, van haver de marxar, bé perquè no podien fer-se càrrec de la renda, bé perquè quedar-s'hi (i pagar) era sinònim de bona salut econòmica i negoci pròsper, ambdues idees absolutament contradictòries amb l'esperit impostat del falsíssim món dels artistes bohemis dels vuitanta.

Ara el Soho reuneix en edificis postindustrials de ferro colat i pintura vermella. uns altres tipus de creadors: els fabricants de diners. Són també artistes, però a aquests no els avergonya, ans el contrari. declarar al món i a Hisenda que estan forrats de calers: Massimo Dutti, Adolfo Domínguez, Zara, Gucci, DKNY, Custó, Loius Vuitton (sic), H&M, Camper són alguns dels artistes convidats que han instal·lat els seus locals supermoderns al barri. Si vols comprar a New York entre escales d'incendi rococó i botigues chic, vine al sud del carrer Houston.