Salvador de Bahia és la tercera ciutat més gran del Brasil en termes de població, després de Sao Paolo i Rio. Són pràcticament dos milions de persones les que viuen arranglerades a la part oriental de la Bahia du Todos Os Santos, una magnífica i enorme massa d'aigua que forada la terra del nord est del Brasil formant un llac incomplet ple de platges i illes de somni.
Ara bé, l'atracció fonamental de Salvador de Bahia, en termes purament turístics, és el seu Casc Antic, que ha agafat el nom de Pelourinho, famós per la seva arquitectura colonial, els seus carrers (mal) empedrats, els seus desnivells trencadors, la seva brutícia i el seu encant. Pelourinho ha estat declarat Patrimoni Munidal de la Humanitat per aquella colla de corruptes que configuren la UNESCO (no menys corruptes però que el COI, la ONU, l'Ajuntament de Santa Coloma o el PP Valencià....). Ara bé, des del punt de vista cultural, és Pelourinho el centre de la cultura africana al Brasil, la darrere reserva dels encestres negres que vingueren al Brasil colonial encadenats com a esclaus: enlloc com a Pelourinho per tastar tradicions milenàries, cuines africanes i músiques atemporals d'un continent desconegut.
Dedico tot el dia a passejar molt lentament pels carrers del Centre Històric, vagarejant sota un sol de justícia per les seves dreceres empinades, les seves places, la bonica catedral i diverses esglésies d'estil postcolonial. La gent està al carrer, viu al carrer, tot just asseguda en una cadira sense fer res o caminant amunt i avall venent andròmines, gelats, aigua o cervesa. La primera impressió de la ciutat té reminiscències cubanes, una Habana de parla portuguesa al nord del Brasil. Però no és Cuba, i a poc a poc et vas adonant del caràcter singular d'aquesta comunitat extrovertida i pausada que frueix d'una forma de viure única.
La plaça de Pelourinho, el centre de Salvador -on ahir vaig trobar una mà dins la meva butxaca- és de forma triangular, amb cases de mil colors al voltant i amanida amb les siluetes de dos esglésies al fons. Al mig de la plaça ja no està l'instrument de tortura de nom "Pelourinho", preparat sempre per actuar contra els esclaus descreguts o senzillment amb mal fari: un gran pal amb unes cadenes i uns ferros constituïen un monument a la condició humana, a l'estúpida condició humana, vull dir.
L'església i convent de Sao Francisco amb les parets cobertes d'or; la Praça de Se, amb la seva preciosa font portuguesa; l'elevador de La Cerda, que comunica la Ciutat Alta amb la Ciutat Baixa com si fos un mirall lisboeta lluny de la metròpoli; la Praça de Terreiro de Jesus i l'església do Carmo; les majestuoses escales plenes de brutícia de l'església du Santíssimo Sacramento, i un llarg etzètera configuren un dia fantàstic per conèixer la ciutat i la seva cultura.
Al vespre, després d'una reparadora dutxa, surto a sopar sol a una pizzeria de prop del Hostel. Demano una pizza i la llarga espera, sense llibre, sense conversa, sense acudits, la suporto pensant en aquesta xifra màgica: cent-cinquanta dies sol viatjant pel món. Un darrere l'altre. Un autèntic plaer. Qui s'apunta?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo m'apunto ! muak
ResponElimina